divendres, 25 d’abril de 2014

Hem celebrat la diada de Sant Jordi


El Dia de Sant Jordi tot l'Institut ens vam reunir al pati.



I vam escoltar música en viu.





Vam llegir poemes i d'altres textos


I cadascú amb la seva llengua, en més de vint llengües que són presents a l'institut, vam llegir un fragment d'un poema de Miquel Martí i Pol:


TOT ESTÀ PER FER I TOT ÉS POSSIBLE !!


I es van donar els resultats del concurs literari del Serrat i Bonastre

En la categoria de l'Aula d'Acollida, en la que hi havien participat amb els seus escrits la majoria de companys de l'aula, van guanyar els següents  textos:

1r. "Totes les històries no tenen "Happy end". Boby". 
De Shusan Gergosyan, de 4t ESO B

2n "Després del treball ve la felicitat".
 D'Issa Malick, de 4t ESO B






Totes les històries no tenen "Happy end"
Boby
L’Albert es un noi molt simpàtic, viu en una casa molt gran a Barcelona, que té tres plantes. La seva família  viu a França, és un noi d’una família molt rica. Ell s’ha quedat per estudiar. Es veritat ell és molt ric, però no té molts amics, perquè té por que el puguin enganyar com ho han fet un cop. Un amic seu que sempre li confiava massa un dia va agafar les claus de la seva casa per robar-li els diners, per això no confiava en ningú…

Només tenia un gos  molt gran, es deia Boby. Era com un amic per a ell, que l’acompanyava en la solitud. Cada dia i cada matí  passejaven pels carrers, jugaven a pilota, corrien i quan ell treballava el Boby l’esperava al mateix lloc. Era un gos lliure sortia de casa quan volia, l’Albert estava tranquil sabent que el Boby el podria protegir. Tots els veïns els agradava i mai no els molestava. Jugava amb els nens del barri. Era un animal però era molt intel·ligent.

L’Albert va anar a França a visitar a la seva família i el va deixar a casa d’una  veïna. El Boby el trobava a faltar, a l’Albert. Estava tan trist que no menjava bé, sempre anava a la seva casa, la porta estava tancada. No hi havia ningú, sempre esperava a l’Albert, quedava allà tot el dia, ja no volia jugar amb els nens,no era com el d’abans. El pobret va pensar que mai no tornaria a veure a l’Albert, com una altra vegada que el van deixar al carrer, sense sostre, sol.

El Boby era un gos de carrer,  l’Albert el va  trobar un dia de pluja, que a fora feia molt fred i així el va portar a casa. Havien passat dos anys i mai l’Albert no l’havia deixat sol, per això era molt estrany per al Boby. Es sentia sol com dos anys abans, estava destrossat, va perdre l’esperançà que l'Albert tornaria. Els dies, les hores passaven però sense esperança. Boby estava allí davant de casa, quiet com una pedra. Recordava els temps feliços que havia Passat amb ell, l’Albert era un noi dur, ningú no li havia vist mai les seves llàgrimes. Només el Boby sabia que l’Albert no és una persona feliç. L’animal ajudava a la persona, era tot per lAlbert. Ell sempre sabia perfectament quan cal guardar el silenci.
Ja no ho sé com explicar que un animal podria ser tan amic d’un ésser humà que res no li importava si ell era ric o pobre, estava trist o feliç.

Van passar tres setmanes, però l’Albert no va tornar. El Boby es va posar  malalt. Els veïns ja estaven molt preocupats per Boby. Els estranyava que encara no hagués tornat, almenys podria trucar. Ho sabien que segurament passava alguna cosa. Per fi va trucar l’Albert, per dir que va morir el seu pare i que  tornaria desprès de l’enterrament. Ni tan sols no va preguntar com estava el Boby.
Tot el món estava tan trist per Boby. El pobret estava en el mateix lloc, no es movia. Mirava com passen els seus amics gossos, amb els seus senyors i que contents estaven...

Van passar cinc dies, només quedaven dos dies perquè tornés l’Albert. Els veïns deien al Boby que ja passaria la seva tristesa d'aquí a dos dies, però això no ajudava a Boby. Pressentia que passaria alguna cosa dolenta.
El 23 de febrer, era un dia molt fred de neu, el dia que els lladres sabien que a casa de l’Albert no hi ha ningú i van aprofitar per fer robatori. Es van equivocar. No sabien que hi havia el Boby. Van venir tres nois armats amb les màscares. Un dels nois era el Mark, l'examic de l’Albert. I quan van entrar van veure que hi havia un gos davant de la casa, eren tan inhumans. Volien disparar, però el Mark no els va deixar. Va agafar una pedra per apartar-la del camí, però el Boby no es va moure del seu lloc. Estava molt feble, però es va aixecar per atacar els lladres, va mossegar el peu d’un dels lladres, era el Mark. El va  conèixer i li va mirar  als ulls com si fos un llop, i un dels lladres va disparar a Boby, que va caure  al terra. Va tancar els ulls, ja gairebé no respirava. Els veïns van sentir el so del tret. Tothom estava dormint però es van despertar i van sortir de casa. El so del tret sortia de prop, però no sabien d'on venia i de sobte van sortir tres persones, eren els lladres, que van córrer. I el tret ? Que era ? Un dels veïns s’ha avançat, per a veure  on hi ha el Boby. I de cop va cridar: Ajuda, ajuda. Però ja era molt tard, el Boby ja era mort. Era una cosa horrible, tothom estava tan trist, no sabien què fer. Trucar a l’Albert o no?.
Quina pena. Només quedava un dia ...

El 24 febrer l’Albert va tornar a casa. Va entrar a casa, davant de la casa va veure sang, però no va fer cas. Va entrar al jardí i  va cridar el Boby.
On és el Boby? que sempre em ve a saludar quan arribo?.”

Va cridar, però el Boby no va sentir. Van venir els veïns de l’Albert per dir-li la notícia que va passar ahir. No sabien com dir-li que el Boby ja era mort. Per fi un dels veïns ho va dir. L’Albert es va quedar com una pedra, no tenia paraules, només li van caure les llàgrimes. Però ja no podia canviar res

                                                                                                                        Sushan Gegorsyan



 Després del treball ve la felicitat
                           


El Martí viu en un pis molt gran. Té una sala d’estar, una cuina gran, tres habitacions i a cada habitació hi ha un bany i a més un altre bany a la sala, en total té quatre banys.
A casa seva té dos televisors i la casa està molt ben acompanyada de coses boniques. La seva dona treballa de doctora en una maternitat i només té dos fills, un fill i una filla que estudien en un institut.
És un professor en un institut i es guanya molt bé la vida, perquè és també el director de tots els professors de  Matemàtiques de l’institut.
Cada dia se’n va a la feina a les set del mati i  torna a casa a les vuit del vespre.
El seu treball és molt dur perquè cada dia el pobre té que afrontar uns alumnes molt complicats que no els agraden les matemàtiques, per això el pobre ha d’explicar cada vegada el mateix i mai té silenci a l’aula.
Cada migdia, el Martí va a dinar en un restaurant molt a prop de l’institut on treballa i desprès torna per la classe de la tarda. Treballa molt i no té descans.
Un dia quan va tornar a casa seva després de la feina, la seva família li havia fet una sorpresa perquè era el seu aniversari però no se n’havia de donar compte. Quan va arribar a casa, hi havia molta gent que ballava i cantava. La seva dona li va dir: “estimat avui és el teu aniversari però ja sé que no  te’n recordaves per la feina i els teus alumnes”.
La teva família, els teus amics i fills, i les meves amigues hem organitzat aquesta festa sorpresa per veure’t una mica relaxat.
El Martí va estar molt content i no va poder dir res, ja que tenia tantes il·lusions i felicitats. No parava de dir moltes gràcies a la gent que estava allà i desprès el pobre home estava plorant de sensació.
A continuació, es van posar tots al menjador on hi havia bones menjades, begudes i altres coses més. Era un dia molt important en la seva vida i sobretot la gent que li agradava molt estava allà, és molt estrany de trobar moments així.
El dia següent va anar al treball a la mateixa hora com sempre i quan va arribar a la feina va passar una cosa que no s’esperava. Li van donar dues classes més. La satisfacció que tenia el dia ahir se’n va anar com l’aigua al mar. L’home va haver d’acceptar perquè era una decisió per tots. Uns nous alumnes havien arribat de països diversos i de continents també.
 Només tindria una hora de descans des d’aquest dia d’horror per tots els professors d’aquest institut. El Martí ajudaria als reforços de la llengua del país dels nous. El primer dia  va ser molt dur per l’home i després quan va arribar a casa un dels seus fills estava malalt i va haver d’anar ràpidament amb la seva dona a l’hospital. Allà va passar tot la nit amb la seva família. El seu fill tenia la tensió molt alta i estava constipat. Van arribar a casa a la matinada i molt ràpid va preparar-se per anar a la feina. Era el segon dia amb els nous alumnes.  El pobre treballador no va poder dormir tot la nit. La concentració era difícil, tot era complicat per a ell.
Una setmana després va anar a l’hospital per veure com estava de salut, però el  metge li va confirmar que tot anava bé. Quan va tornar a l’institut, el director l’esperava per dir-li que en dues setmanes se’n aniria amb alguns alumnes en un viatge científic i de llengua. No aniria sol el professor, aniria amb els millors alumnes de l’institut i desprès  tindria una setmana de descans. El gran treballador i professor per fi obté una mica de tranquil·litat. Va entrar a casa i li va dir a la seva dona ho que tindrà que fer i volia que tots anaven de viatjar a la platja el cap de setmana. Els seus fills i la seva dona eren molt contents de la noticia.
Després d’uns dies, va anar de viatge amb l’institut, els professors i els millors alumnes a un altre país, molt diferent i molt interessant. Van anar en un hotel de la plaça d’aquest país uns dies.
Dues setmanes desprès van tornar a la ciutat i el director molt content el va felicitar en una festa on van estar tots els alumnes de l’institut. Per la tarda, el Martí va entrar a casa seva amb felicitat, orgull i estímul del director de l’institut on treballa.
Ell i la seva família anirien a un petit poble on hi ha platja durant tot un cap de setmana ple de satisfacció i descans especialment.
Luxe d’esmorzar, de dinar i de sopar, els nens van jugar a la platja, el sol estava al zenit i l’apartament de lloguer era gran i tenia mobles. Van anar el divendres per la tarda i van tornar el diumenge a la nit. A partir d’aquests viatges va estar molt content i  es va donar compte que hi ha altres coses més relaxants que  passar tot el temps treballant. El treball serveix, però la família és una excepció, és per sobre de tot i és la nostra inspiració de cada dia. Va estar pocs dies a casa, pensant en altres coses que li van fer molts béns físics i mentals i veient la seva família amb la cara feliç, alegre i la senyora que anava a treballar, però que  tornava ràpidament per la tarda  a veure el seu marit. Va passar molt bona tarda amb els nens al parc.
Després d’una setmana de descans Martí se sent més fort i més decidit que mai a tornar a la feina.

 Una cosa per recordar és que el treball remunerat és molt important però  després del treball ha de venir  l’alegria de gaudir  de la nostra vida, amb els nostres propis diners de la feina i juntament amb la nostra família i amics. 


                                                                                                                                 Issa Malick
















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada